Les golfes del temps perdut

Recordo quan era petit el pànic que em provocava la golfa de casa meva. Una porta tota rònega, vella, d'aquelles que grinyolen a l'estil pel·lícula de por de sèrie B. I a dins tot fosc i ple de trastes vells, pots de pintura, ferro, fusta i merda variada (Mare de Déu, amb quina finor comencem el blog). Entrava, i ja sentia aquella olor a pols, a tancat. I amb un esperit sadomasoquista que encara em dura, hi continuava pujant. Aquelles setze escales que separaven el meu pis del misteri fosc i aterrador. Evidentment, per mi, el "cuarto de les rates" era allà dalt. No sé ben bé on. Però hi era, n'estic segur. Hi pujava i hi tornava a pujar. Treia el caparró per la porta, i al més mínim soroll, tornava a baixar tot esperitat cap al caliu de la llar i la falda de la mama.

Doncs, justament això, és el que crec que he continuat fent al llarg de la meva vida. Pujar a les golfes de la ment, a treure el cap, per observar els fets passat, tot el que s'ha espatllat, els somnis que s'han omplert de pols. I sempre amb la mateixa por, la d'observar les deixalles de l'incorrecte, les restes del no fet, les il·lusions mai dutes a terme. I amb l'edat que tinc (21 pels interessats), potser ja comença a ser hora que agafi escombra i pala, i d'una punyetera vegada pugi a fer dissabte. Pensant-ho bé, potser farà falta una excavadora... Bé, ja ho pensaré demà. Deixaré que a aquest pensament, per generació espontània, l'hi surtin cames i pugi tot sol a les golfes del temps perdut...