Política exterioritzada

En terminologia mèdica, existeixen tres tipus d'hemorràgies: externes, internes i exterioritzades. Les dues primeres no crec que faci falta donar explicacions. L'última, pels no professionals, correspon a una hemorràgia interna que sagna per un orifici natural (sinònim: molt mal rollo).

Doncs justament es pot fer una traslació d'aquest concepte mèdic a la política internacional espanyola: exterioritzada. Els distints "gobiernos de la Nación", al llarg dels anys i dels colors (polítics, òbviament) han sofert aquesta lacra (ai, pobrets). A tots els nostres benvolguts "presidentes", la seva voluptuosa matria Hispania els ha perdut valuosos hematies per algun orifici a vegades més caudal que cranial, no sé si ens entenem. Hematies, leucòcits, i la dignitat i el "savoir faire" també. Es veu que el concepte de classe política no ha arribat encara a la serra madrilenya. Encara que, i a títol personal, jo crec que l'alçada de mires te forma d'ànec o de perdiu. És a dir, que a la pobra se l'han ventilat en alguna "montería".

Mostra del que dic és la última incursió balcància de la nostra Santa Chacón Inmaculada. El nostre govern amic del PSOE es nega a reconèixer l'últim producte de la desintegració iugoslava. Gran garant del dret internacional, de la multilateralitat, d'aliances de civilitzacions i obamaníac, l'apreciat ZP es pren la llibertat d'ignorar completament els informes de l'enviat especial de l'ONU Martti Ahtisaari. I per què? Perquè dos comunitats de la "pátria común e indivisible de todos los espanyoles" es troben en condicions de desertar. Conclusió: hemorragia exterioritzada.

La pregunta és, però, per què ho han fet d'aquesta manera tan barroera. Jo tinc dues teories:

- Hipòtesis a: són senzillament idiotes. Estúpids. No arriben a més. Carregant-se tota multilateralitat, tota interlocució amb l'OTAN, corren cap a base Espanya i proclamen a viva veu: "Misión cumplida! Volvemos a casa!", amb l'ojectiu de: mira, mira, com no reconeixem Kosovo. Volien donar un cop d'efecte, una mostra de fortalesa, i la seva absoluta incompetència i manca de coordinació els ha portat al desastre. Només cal veure el cabreig monumental del pobre Moratinos. Ni ho sabía. I no ho sabía, perquè en altre cas no ho hagués permès. En Bernardino León i la Mare de Déu de Chacón s'ho van muntar (no malpensem, per favor...) com van voler. Per ordre zapateril. I l'han cagat.

- Hipòtesis b: són increïblement intel·ligents. I, per tant, mesquins. Volent desviar l'atenció mediàtica d'Euskadi, de l'economía i dels pollastres varis, que millor que montar un altre pollastre? Encara que carregar-se el prestigit de la ministra més ben valorada, no sé si es gaire intel·ligent...

Amb quina opció us quedeu?

Som el que mostrem

En la meva vida diària, contínuament m'enfronto amb altres persones. Les vec, hi interacciono i les analitzo. I elles em mostren com són. D'una manera distorsoniada, òbviament. I jo també transmeto una visió distorsionada de mi mateix. Perquè, al capdavall, som uns filtres de nosaltres mateixos. Som el que mostrem.

I no només com a persones. També ho podem agrupar en col·lectius. Inclús en pobles i nacions senceres. La imatge que projectem, les accions que realitzem, les paraules que escrivim, són el que els altres poden conèixer de nosaltres.

Aleshores:

_Quina imatge tenim del col·lectiu manifestant anti-Bolonya els que no ens manifestem?

_Quina imatge té el col·lectiu anti-Bolonya dels que no ens manifestem?

_Quina imatge dóna Espanya al món davant de la (penosa, incompetent, pèssimament gestionada, no sé quin adjectiu col·locar-hi) retirada de tropes de Kosovo?

_Quina imatge té Catalunya d'Espanya a causa de la pèssima gestió dels serveis que ofereix als ciutadans? (Al capdavall, aquesta no era la funció de l'estat?)

Continuo? Jo crec que ens fan falta unes quantes classes de màrqueting a tots plegats. O potser a alguns més que a d'altres...

Les golfes del temps perdut

Recordo quan era petit el pànic que em provocava la golfa de casa meva. Una porta tota rònega, vella, d'aquelles que grinyolen a l'estil pel·lícula de por de sèrie B. I a dins tot fosc i ple de trastes vells, pots de pintura, ferro, fusta i merda variada (Mare de Déu, amb quina finor comencem el blog). Entrava, i ja sentia aquella olor a pols, a tancat. I amb un esperit sadomasoquista que encara em dura, hi continuava pujant. Aquelles setze escales que separaven el meu pis del misteri fosc i aterrador. Evidentment, per mi, el "cuarto de les rates" era allà dalt. No sé ben bé on. Però hi era, n'estic segur. Hi pujava i hi tornava a pujar. Treia el caparró per la porta, i al més mínim soroll, tornava a baixar tot esperitat cap al caliu de la llar i la falda de la mama.

Doncs, justament això, és el que crec que he continuat fent al llarg de la meva vida. Pujar a les golfes de la ment, a treure el cap, per observar els fets passat, tot el que s'ha espatllat, els somnis que s'han omplert de pols. I sempre amb la mateixa por, la d'observar les deixalles de l'incorrecte, les restes del no fet, les il·lusions mai dutes a terme. I amb l'edat que tinc (21 pels interessats), potser ja comença a ser hora que agafi escombra i pala, i d'una punyetera vegada pugi a fer dissabte. Pensant-ho bé, potser farà falta una excavadora... Bé, ja ho pensaré demà. Deixaré que a aquest pensament, per generació espontània, l'hi surtin cames i pugi tot sol a les golfes del temps perdut...